Follow by Email

jueves, 20 de febrero de 2014

CATALUNYA. DOS MOMENTS



En la complicada conjuntura que travessa Catalunya, convé anar aportant dades i elements de judici.


Primer Moment: Consell obert de 1937


         “La Segona República i la guerra civil a Mollet del Vallès”, de M. Angels Suárez i González (Barcelona 2000), un treball sobre història local ben construït, explica que després de la derrota en quasi tot Catalunya de la rebel·lió militar feixista al juliol de 1936, es van anar constituint en barris i pobles els Comitès, òrgans de poder dels partits i sindicats agrupats en el Front d'Esquerres (nom que pren en bona part dels Països Catalans el “Frente Popular”). A Mollet del Vallès es forma un consistori municipal amb 22 conselleries, majoritàriament de ERC i CNT-FAI.

         Fins aquí res d'interès. Els partits i sindicats d'esquerra van anar fent-se amb nou poder, aliè al poble, que era al mateix temps poder polític, sustentat en la capacitat coercitiva que els atorgaven els grups armats constituïts en el seu si, i poder econòmic, doncs dirigien la vida econòmica de cada localitat. Foren el nou Estat i el nou capitalisme d'Estat (a vegades amb presència del capitalisme privat) el que va substituir al vell Estat espanyol i al vell capitalisme. Amb tot això la revolució popular espontània de les primeres setmanes posteriors als dies 19-20 de juliol acaba en una desfeta...

         Però el veïnat de Mollet no admet submisament als nous governants, provinents de l'oligarquia partitocràtica de l'esquerra i el sindicalisme. Hi ha resistència, hi ha crítiques. No volen que un grupet de 22 persones, que ni tan sols respon davant del veïnat, sinó davant les prefectures dels seus respectius partits o sindicats, i davant la reconstituïda Generalitat, mani sobre ells. La situació va fent-se tensa fins que al juliol de 1937 el mateix ajuntament es veu forçat a admetre el que el veïnat li estava demanant, passar a funcionar en “règim de Consell Obert”, que es reuniria el primer i tercer dijous de cada mes. Tal ordre polític es va mantenir, sembla, fins el moment de l'entrada de l'exèrcit franquista a Mollet, el 27 de gener de 1939.        

         Certament, l'esmentat consell obert no va ser una assemblea/xarxa local d'assemblees sobiranes, sinó més bé un apèndix dels caps polítics i sindicals que s'havien apoderat de Mollet, una caixa de ressonància de la institució municipal. Però, amb tot, va significar un retorn, encara que només fos bastant parcial, al més pur de la història política de la Catalunya popular.

         En efecte, a les portes mateixes de Barcelona, i no en algun remot lloc del Pirineu, el veïnat escolleix i imposa auto-governar-se amb procediments assemblearis i, a més, denomina a aquell sistema, democràtic i revolucionari al mateix temps, amb l'expressió tradicional: Consell Obert, recuperant tradicions mil·lenàries. 

         Mil·lenari? Si. Més enllà de les falsificacions de la història fetes per la burgesia nacionalista catalana i l'Estat espanyol, ambdós coincidents amb la tasca de furtar al poble català el seu passat, està la realitat del règim assembleari tradicional català, estudiat per Font Rius, Orduña, Rebollo, i varis erudits més. Per exemple, en el Berguedà, està la meravellosa església de Sant Quirze de Pedret, segles IX i X, que té un banc corregut de pedra en el seu interior, com tantes altres d'aquells segles, perquè era utilitzada també per a realitzar encontres i assemblees populars. Allà hi ha una prova.
         Quant els veïns de Mollet del Vallès rebutgen la dictadura partitocràtica al 1937 i exigeixen que es retorni al sistema assembleari de participació i presa de decisions propi de Catalunya, estan avançant en una doble direcció, cap al passat i cap al futur, que ha de ser lliure, autodeterminat i assembleari. Amb això van unir tradició i revolució, per crear una Catalunya sobirana que sigui fidel a les seves arrels. Allò es va desfer finalment, és cert, però roman com a lliçó viva de la història catalana.

         Avui, contràriament, els qui fan discursos sense treva sobre “independència”, són parlamentaristes i partitocràtics, repudiant el règim de Consell Obert, el que significa que es proposen imposar una nova forma de dictadura política al poble català, justament la seva, la dels partits “independentistes” convertits en una nova oligarquia.
        
        
Segon Moment: El gran capital “català”, és espanyol

         La gran patronal “catalana” ha parlat: no recolzarà el suposat projecte per recuperar la sobirania nacional catalana que tiren endavant CiU, ERC i altres. El gran capital “català” està per “la unidad de España”. Ja ho van dir els empresaris estrangers que inverteixen a Catalunya i ara ho repeteix la patronal “catalana”, amb el president de La Caixa, Isidre Fainé, al front. Es comprèn que així sigui doncs pels processos de concentració i globalització del capital, avui no existeix un gran capital “català”. Per exemple, La Caixa assoleix quasi el 65% dels seus beneficis fora de Catalunya. Fa molt que totes les grans patronals ibèriques es van fusionar entre sí, formant un capitalisme que és espanyol perquè es sustenta en un Estat, l'espanyol.

         Això vol dir que el necessari procés d'alliberament nacional de Catalunya ha de ser, per la lògica de les noves estructures econòmiques, anticapitalista. I la primera pregunta és: què pinten en tot això partits que defensen el capitalisme amb ungles i dents, com CiU i ERC?

         El cas d'ERC és el més cridaner. Practica un nacionalisme molt acalorat, declarant-se “independentista” i al mateix temps resulta ser... partidari del capitalisme. Llegint els seus texts programàtics, la naturalesa pro-capitalista d'ERC és evident, el que està en oposició amb el seu pretès “independentisme”, donat que el gran capital “català” és espanyol i s'oposa a qualsevol procés d'alliberament nacional, el que fa que aquest, si es seriós, si no és demagògia, ha de ser part d'una revolució anticapitalista.

         Mentre existeixi el capitalisme, Catalunya serà obligada per ell a ser una part dels territoris sotmesos a l'Estat espanyol, al no tenir llibertat ni sobirania en tant que comunitat humana diferenciada i singular, amb llengua, història, cultura i maneres de ser pròpies. En conseqüència, els qui defensen el capitalisme, com és el cas d'ERC, son “independentistes” de paraula però defensors de la situació actual de fet, o sigui, de l'opressió de Catalunya. El seu esperit burgès i pro-capitalista els impedeix ser independentistes sense cometes.

         L'experiència ho mostra: l'alliberament nacional de Catalunya només pot tenir lloc en el marc d'una revolució anticapitalista integral que, al desmantellar al capitalisme espanyol i “català” pugui crear les condicions econòmiques i socials mínimes per a que el poble català sigui sobirà i s'autodetermini en un règim d'autogovern per assemblees.

Els qui neguen que el procés real d'alliberament de Catalunya exigeix una revolució integral anticapitalista, és perquè no volen veure la realitat. No n'hi ha prou amb anar a manifestacions i cridar “independència”, penjar banderes estelades a les finestres, exigir una “consulta popular” i formar cadenes humanes: s'ha de considerar que únicament  un gran canvi revolucionari pot atorgar a Catalunya la llibertat nacional.
        
         La farsa muntada per la maquiavèl·lica partitocràcia de la Generalitat, sobretot per CiU i ERC, per millor servir als seus interessos i als de l'Estat espanyol amb lo del referèndum de novembre, és una operació política dirigida contra el poble català, per a destruir la seva capacitat de resistència i lluita, a l'encaminar-lo a un estat de decepció, confusió i desmobilització com mai abans ha patit. La via a la “independència” que ells proposen no pot conduir a res ni pot assolir res.

         A l'ocultar les imprescindibles condicions econòmiques, socials i polítiques en què ha de realitzar-se l'alliberament nacional de Catalunya, CiU i ERC estan enganyant d'una manera molt cruel al poble català, al proporcionar-li la il·lusió d'una victòria fàcil i còmode que mai tindrà lloc, i d'on sortirà una decepció enorme, que ocasionarà una desmobilització gegantina en quant l'engany sigui evident, aviat ja.
        
         Per tant, s'ha de reforçar l'explicació de que la pre-condició de l'alliberament nacional de Catalunya és una societat catalana alliberada del capitalisme. Explicar això és una molt urgent tasca avui. A ella haurien de sumar-se els qui es senten independentistes, que han de fer-se, per a ser-ho de manera conseqüent, revolucionaris anticapitalistes i defensors d'una Catalunya auto-governada en Consell Obert, que és el programa que proposem els partidaris de la revolució integral. Els qui es fotografien amb Mas i Junqueras, aquells que trenquen la íntima relació objectiva existent entre alliberament nacional i revolució integral, encara estan a temps de rectificar. Si no ho fan, si no presenten una autocrítica per haver-se convertit en col·laboradors del parell CiU-ERC, es faran cor-responsables de la maniobra en curs i hauran de respondre per això en el futur, ben aviat en realitat.

        
         Félix Rodrigo Mora – 19/2/2014


9 comentarios:

  1. Un vídeo assaig on em proposo desenmascarar la farsa que vivim a Catalunya, amb el show de la independència.
    http://www.youtube.com/watch?v=s7ohR8Ro-_w&feature=youtu.be

    ResponderEliminar
  2. Home dir que això serà així sense donar cap altre argument que no sigui basant-se en l’analogia amb situacions passades, em sembla una mica agosarat. Concretament els partits més radicalment independentistes com les CUP i ERC en certa mesura basen els arguments independentistes en assolir les eines de les que disposa un estat per reformular un païs més just i equitatiu. En les xerrades i persones que sento properes a aquests partits tenen molt clara la desafecció de la política i de la necessitat de superar l’actual sistema de democràcia representativa per passar-ne a una de molt més participat ,en el que la ciutadania sovintegi el vot amb tota normalitat més enllà que fer-ho cada 4 anys. Parlant de noms propis i de diferents partits, de personatges als que vaig seguint i als que en certa mesura me’ls crec t’asseguraria que no representen a la Oligarquia de la que parles en el teu article i tampoc diria que el seu paper en aquest procés és estratègicament dissenyat per afavorir a les oligarquies extractives i dominants...per res...potser sóc ingenu però no hem crec que en Junqueras, que en Raül Romeva, en Ramon Tremosa, la Marta Rovira, en David Fernández ,Alfred Bosch, Quim Arrufat treballin per cap tipus de casta capitalista!!

    ResponderEliminar
  3. Respecte a que ERC defensa el capitalisme amb ungles i dents no hi estic gens d’acord. Per mi es tracta d’un partit que no és de classes, en aquest sentit el considero transversal. Creu en la igualtat d’oportunitats i en la consolidació dels serveis públics de qualitat. Segurament dins d’aquest partit com a tot arreu hi haurà de tot per afirmar que defensen el capitalisme “ amb ungles i dents” també penso que és una exageració.
    També quan afirmes “ que lo del referèndum de novembre, és una operació política dirigida contra el poble català, per a destruir la seva capacitat de resistència i lluita, a l'encaminar-lo a un estat de decepció, confusió i desmobilització” també crec que confons la realitat que es percep entre la ciutadania ja que des d’un punt de vista partitocràtic és impossible deduir les raons que han provocat una de les mobilitzacions percentualment més multitudinàries de la història moderna. Et puc assegurar que la primera gran mobilització de fa dos anys no va estar dirigida per aquesta suposada classe dominant sinó ben bé al reves.

    ResponderEliminar
  4. D’un anàlisi detallat de les noticies i xarxes socials dels continguts generats per la classe política durant els dies anterior i posteriors a els primeres mobilitzacions pot donar moltes pistes que tot plegat els va agafar amb el peu canviat. I tots els partits , absolutament tots van mirar d’agafar posicions en un procés engegat pel poble. Tots aquest milers i milers de persones que ens manifestàvem demanàvem moltes coses, però una de molt clara, era la de poder decidir el nostre futur com a poble i això per suposat no es limita tant sols a votar la independència sinó a moltes altres coses. En qualssevol cas d’una cosa n’estic segur, si tens raó en les teves rotundes afirmacions el poble votarà sobre el sobiranisme i si després d’això no pot incidir activament i vinculadament al rediseny del nou estat que tots volem , aleshores...aleshores sí que hi haurà una revolta popular i de les grosses. No hi haurà desmobilització sinó tot el contrari.

    ResponderEliminar
  5. En qualssevol cas d’una cosa n’estic segur, si tens raó en les teves rotundes afirmacions el poble votarà sobre el sobiranisme i si després d’això no pot incidir activament i vinculadament al rediseny del nou estat que tots volem , aleshores...aleshores sí que hi haurà una revolta popular i de les grosses. No hi haurà desmobilització sinó tot el contrari. De totes maneres com t’he dit, tinc tota la confiança en un sector prou ampli dels nostres polítics i confio en que ha entés que ja no es pot governar a esquenes del poble i als interessos d’uns pocs. Espero que hagin entés que en la societat de la informació on tot passa molt més ràpid que els quatriennis electorals, cal articular mecanismes de decisió tant ràpids i actius com la transmissió de informació en les xarxes. Segurement la tecnologia per organitzar aquest poder popular tant somniat i al mateix temps tant poc aconseguit, ja hi és. Ara tant sols cal que tots tinguem clar que això és possible. Recentment a països com Xile o Brasil hi ha signes molt positius que fan pensar que els polítics se n’han adonat que la única manera de governar un estat sosteniblement , és fer-ho al costat del poble.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. http://blaidalmau.blogspot.com.es/2013/12/manifest-pel-no-si-la-revolucio-sense.html

      Eliminar
  6. ¿En qué se diferencia el Consejo Abierto del anarquismo?

    ResponderEliminar

Nota: Los comentarios podrán ser eliminados según nuestros criterios de moderación, que resumidamente son: aquellos que contengan insultos, calumnias, datos personales, amenazas, publicidad, apología del fascismo, racismo, machismo o crueldad.