En la complicada conjuntura que
travessa Catalunya, convé anar aportant dades i elements de judici.
Primer Moment: Consell obert de 1937
“La
Segona República i la guerra civil a Mollet del Vallès”, de M. Angels Suárez i
González (Barcelona 2000), un treball sobre història local ben construït,
explica que després de la derrota en quasi tot Catalunya de la rebel·lió
militar feixista al juliol de 1936, es van anar constituint en barris i pobles
els Comitès, òrgans de poder dels partits i sindicats agrupats en el Front
d'Esquerres (nom que pren en bona part dels Països Catalans el “Frente
Popular”). A Mollet del Vallès es forma un consistori municipal amb 22
conselleries, majoritàriament de ERC i CNT-FAI.
Fins
aquí res d'interès. Els partits i sindicats d'esquerra van anar fent-se amb nou
poder, aliè al poble, que era al mateix temps poder polític, sustentat en la
capacitat coercitiva que els atorgaven els grups armats constituïts en el seu si,
i poder econòmic, doncs dirigien la vida econòmica de cada localitat.
Foren el nou Estat i el nou capitalisme d'Estat (a vegades amb presència del
capitalisme privat) el que va substituir al vell Estat espanyol i al vell
capitalisme. Amb tot això la revolució popular espontània de les primeres
setmanes posteriors als dies 19-20 de juliol acaba en una desfeta...
Però
el veïnat de Mollet no admet submisament als nous governants, provinents de
l'oligarquia partitocràtica de l'esquerra i el sindicalisme. Hi ha resistència,
hi ha crítiques. No volen que un grupet de 22 persones, que ni tan sols respon
davant del veïnat, sinó davant les prefectures dels seus respectius partits o
sindicats, i davant la reconstituïda Generalitat, mani sobre ells. La situació
va fent-se tensa fins que al juliol de 1937 el mateix ajuntament es veu forçat
a admetre el que el veïnat li estava demanant, passar a funcionar en “règim de
Consell Obert”, que es reuniria el primer i tercer dijous de cada mes. Tal
ordre polític es va mantenir, sembla, fins el moment de l'entrada de l'exèrcit
franquista a Mollet, el 27 de gener de 1939.
Certament,
l'esmentat consell obert no va ser una assemblea/xarxa local d'assemblees
sobiranes, sinó més bé un apèndix dels caps polítics i sindicals que s'havien
apoderat de Mollet, una caixa de ressonància de la institució municipal. Però,
amb tot, va significar un retorn, encara que només fos bastant parcial, al més
pur de la història política de la Catalunya popular.
En
efecte, a les portes mateixes de Barcelona, i no en algun remot lloc del
Pirineu, el veïnat escolleix i imposa auto-governar-se amb procediments
assemblearis i, a més, denomina a aquell sistema, democràtic i revolucionari al
mateix temps, amb l'expressió tradicional: Consell Obert, recuperant tradicions
mil·lenàries.
Mil·lenari?
Si. Més enllà de les falsificacions de la història fetes per la burgesia nacionalista
catalana i l'Estat espanyol, ambdós coincidents amb la tasca de furtar al poble
català el seu passat, està la realitat del règim assembleari tradicional
català, estudiat per Font Rius, Orduña, Rebollo, i varis erudits més. Per
exemple, en el Berguedà, està la meravellosa església de Sant Quirze de Pedret,
segles IX i X, que té un banc corregut de pedra en el seu interior, com tantes
altres d'aquells segles, perquè era utilitzada també per a realitzar encontres
i assemblees populars. Allà hi ha una prova.
Quant
els veïns de Mollet del Vallès rebutgen la dictadura partitocràtica al 1937 i
exigeixen que es retorni al sistema assembleari de participació i presa de
decisions propi de Catalunya, estan avançant en una doble direcció, cap al
passat i cap al futur, que ha de ser lliure, autodeterminat i assembleari. Amb
això van unir tradició i revolució, per crear una Catalunya sobirana que sigui
fidel a les seves arrels. Allò es va desfer finalment, és cert, però roman com
a lliçó viva de la història catalana.
Avui,
contràriament, els qui fan discursos sense treva sobre “independència”, són
parlamentaristes i partitocràtics, repudiant el règim de Consell Obert, el que
significa que es proposen imposar una nova forma de dictadura política al poble
català, justament la seva, la dels partits “independentistes” convertits en una
nova oligarquia.
Segon
Moment: El gran capital “català”, és espanyol
La
gran patronal “catalana” ha parlat: no recolzarà el suposat projecte per
recuperar la sobirania nacional catalana que tiren endavant CiU, ERC i altres.
El gran capital “català” està per “la unidad de España”. Ja ho van dir
els empresaris estrangers que inverteixen a Catalunya i ara ho repeteix la
patronal “catalana”, amb el president de La Caixa, Isidre Fainé, al front. Es
comprèn que així sigui doncs pels processos de concentració i globalització del
capital, avui no existeix un gran capital “català”. Per exemple, La Caixa
assoleix quasi el 65% dels seus beneficis fora de Catalunya. Fa molt que totes
les grans patronals ibèriques es van fusionar entre sí, formant un capitalisme
que és espanyol perquè es sustenta en un Estat, l'espanyol.
Això
vol dir que el necessari procés d'alliberament nacional de Catalunya ha
de ser, per la lògica de les noves estructures econòmiques, anticapitalista. I
la primera pregunta és: què pinten en tot això partits que defensen el
capitalisme amb ungles i dents, com CiU i ERC?
El
cas d'ERC és el més cridaner. Practica un nacionalisme molt acalorat,
declarant-se “independentista” i al mateix temps resulta ser... partidari del
capitalisme. Llegint els seus texts programàtics, la naturalesa pro-capitalista
d'ERC és evident, el que està en oposició amb el seu pretès “independentisme”,
donat que el gran capital “català” és espanyol i s'oposa a qualsevol procés
d'alliberament nacional, el que fa que aquest, si es seriós, si no és
demagògia, ha de ser part d'una revolució anticapitalista.
Mentre
existeixi el capitalisme, Catalunya serà obligada per ell a ser una part dels
territoris sotmesos a l'Estat espanyol, al no tenir llibertat ni sobirania
en tant que comunitat humana diferenciada i singular, amb llengua, història,
cultura i maneres de ser pròpies. En conseqüència, els qui defensen el
capitalisme, com és el cas d'ERC, son “independentistes” de paraula però
defensors de la situació actual de fet, o sigui, de l'opressió de Catalunya. El
seu esperit burgès i pro-capitalista els impedeix ser independentistes sense
cometes.
L'experiència
ho mostra: l'alliberament nacional de Catalunya només pot tenir lloc en el marc
d'una revolució anticapitalista integral que, al desmantellar al capitalisme
espanyol i “català” pugui crear les condicions econòmiques i socials mínimes
per a que el poble català sigui sobirà i s'autodetermini en un règim
d'autogovern per assemblees.
Els qui neguen
que el procés real d'alliberament de Catalunya exigeix una revolució
integral anticapitalista, és perquè no volen veure la realitat. No n'hi ha
prou amb anar a manifestacions i cridar “independència”, penjar banderes
estelades a les finestres, exigir una “consulta popular” i formar cadenes
humanes: s'ha de considerar que únicament
un gran canvi revolucionari pot atorgar a Catalunya la llibertat
nacional.
La
farsa muntada per la maquiavèl·lica partitocràcia de la Generalitat, sobretot
per CiU i ERC, per millor servir als seus interessos i als de l'Estat espanyol
amb lo del referèndum de novembre, és una operació política dirigida contra el
poble català, per a destruir la seva capacitat de resistència i lluita, a
l'encaminar-lo a un estat de decepció, confusió i desmobilització com mai abans
ha patit. La via a la “independència” que ells proposen no pot conduir a res ni
pot assolir res.
A l'ocultar les imprescindibles condicions econòmiques,
socials i polítiques en què ha de realitzar-se l'alliberament nacional de
Catalunya, CiU i ERC estan enganyant d'una manera molt cruel al poble català,
al proporcionar-li la il·lusió d'una victòria fàcil i còmode que mai tindrà
lloc, i d'on sortirà una decepció enorme, que ocasionarà una desmobilització
gegantina en quant l'engany sigui evident, aviat ja.
Per tant, s'ha de reforçar l'explicació de que la
pre-condició de l'alliberament nacional de Catalunya és una societat catalana
alliberada del capitalisme. Explicar això és una molt urgent tasca avui. A ella
haurien de sumar-se els qui es senten independentistes, que han de fer-se, per
a ser-ho de manera conseqüent, revolucionaris anticapitalistes i defensors
d'una Catalunya auto-governada en Consell Obert, que és el programa que
proposem els partidaris de la revolució integral. Els qui es fotografien amb
Mas i Junqueras, aquells que trenquen la íntima relació objectiva existent
entre alliberament nacional i revolució integral, encara estan a temps de
rectificar. Si no ho fan, si no presenten una autocrítica per haver-se
convertit en col·laboradors del parell CiU-ERC, es faran cor-responsables de la
maniobra en curs i hauran de respondre per això en el futur, ben aviat en
realitat.
